Comarca de la Garrotxa
Besalú pertany a la Comarca de la Garrotxa, situada al nord de Catalunya, a la conca alta del riu Fluvià, les capçaleres de la Muga i la riera d’Amer i de Llémena.
En aquesta comarca s’hi poden observar dos tipus de paisatge totalment diferents. Mentre que per bona part de la meitat sud s’hi estenen més de 40 volcans i diverses colades de lava, formant un paisatge suau i sense gaires desnivells, protegit pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, des de la vall del riu Fluvià cap al nord el paisatge canvia radicalment, tornant-se més abrupte i escarpat amb abundants cingles i congostos. És l’alta Garrotxa, una àrea declarada Espai d’Interès Natural.
Tots aquests espais, juntament amb d’altres, com el riu Fluvià, formen part de la Xarxa Natura 2000, en una iniciativa europea per a protegir els espais naturals més singulars, diversos, rars, ben conservats, representatius, fràgils o vulnerables i que connecten amb d’altres de les mateixes característiques.
El clima de la Garrotxa és mediterrani de muntanya mitjana. Les precipitacions són abundants durant tot l’any, i l’hivern és l’estació més seca. Les freqüents pluges generen uns estius frescos, mentre que la influència del Pirineu fa que els hiverns siguin freds.
La vegetació és un reflex del clima. Mentre que a l’alta Garrotxa i a l’est de la comarca hi ha un sector de vegetació de caràcter mediterrani, la resta de comarques és coberta per vegetació submediterrània que passa a atlàntica en els punts més humits. L’alzinar és característic dels vessants assolellats del sector oriental, amb estius relativament secs i calorosos, la roureda és el bosc que predominaria a la resta de zones, i la fageda és el bosc que es trobaria als sectors més humits.
L’anella verda de Besalú
Va ser un dels límits de la propietat directa de Sant Pere. L’any 977 el comte-bisbe Miró l’inclou dins les donacions al monestir. El nom que rebia era “Mambra”. Diu l’escrit “ipsa petra quam vocant Mambra”.
El jardí de la Ratafia
La clàssica ratafia catalana està elaborada seguint un tradicional i meticulós ritual que persegueix alhora propietats medicinals i digestives i un exquisit paladar. Es prepara a partir d’una fórmula complexa d’herbes, espècies i fruits, entre els quals figuren les nous verdes o tendres. A aquest preparat cordial se li afegeix després xarop o sucre per així convertir-lo en un saborós licor.
La millor època per elaborar la ratafia de nous és a finals de juny, quan les nous encara són verdes i tendres. Podem treballar amb herbes acabades de collir, però ens serà més fàcil ajustar el gust desitjat fent servir les seques, com també passarà amb les espècies.
Ateses les anteriors consideracions, els ingredients per a una ratafia de nous són els següents: 5 l d’aiguardent, 1500 g de sucre,15 nous tendres. Plantes aromàtiques al gust (vegeu el llistat del nostre jardí).
Espècies:
- Canó de canyella
- ½ nou moscada ratllada
- Pessic de clau
- 2 cullerades d’anís
- 2 cullerades de matafaluga
La Mare de Déu de Lourdes
L’escollida per rebre el missatge de la Mare de Déu de Lourdes va ser Bernadeta, una nena molt pobra i de salut delicada. L’11 de febrer de 1858 mentre recollia llenya amb la seva germana i una amiga, prop de la gruta de Massabielle, se li aparegué per primera vegada la Mare de Déu. La Verge de Lourdes li digué a Bernadeta que calia construir en aquell indret una capella i anar-hi en processó. D’aquest fet històric neix el culte, devoció i pelegrinatge a Lourdes.
El santuari de la Mare de Déu de Lourdes a Besalú:
L’any 1909 la presència dels monjos benedictins d’en Calcat de França va revitalitzar l’abadia i els seus horts. Aquests monjos, induïts per la devoció a la Mare de Déu de Lourdes, posaren una imatge de la Verge dins una cova propera als horts de l’abadia, passat el riu.
Des d’aquest moment s’estableix un fort lligam entre Lourdes i el poble de Besalú que avui continua encara vigent: és habitual cuidar i portar flors a la Mare de Déu.
Any rere any, acompanyant malalts, alguns besaluencs amb la Diòcesi de Girona es desplacen a Lourdes en peregrinació.
Riu Fluvià: flora i fauna
La vegetació de ribera, a més d’oferir refugi i aliment a tot un munt de petits ocells de bosc i a la fauna en general, garanteix la protecció dels marges del riu contra l’erosió, depura les aigües brutes filtrant amb les seves arrels, frena les inundacions i crea un microclima d’agradable temperatura al voltant seu, del qual es beneficia el poble de Besalú.
Algues submergides, llengua d’oca, espigues d’aigua.
La balca, riu avall forma densos balcars. Créixens: lligats a les platges de còdols, canyar, bosc de ribera: salze, pollancre, vern, freixe, l’àlber.
PEIXOS: Carpa, barb, bagra, anguila, gardí i gambúsia.
OCELLS AQUÀTICS : Ànec del coll verd, polla d’aigua, cabusset, corriol, blauet, bernat pescaire, corb marí gros, martinet blanc, gavià argentat, becadell.
OCELLS DE RIBERA: Abellerol, oriol, picot verd, picot garser, pit-roig, rossinyol, rossinyol bord, mosquiter, mallerenga, merla i tord.
ALTRES ANIMALS amfibis, rèptils i mamífers: Llúdriga, mussol, porc senglar, guilla, geneta, visó americà, granota verda, reineta, gripau comú, serp d’aigua, xoriguer, llangardaix, salamandra i tritó.
Els horts de Besalú
Des de la fundació del monestir de Sant Pere, tota aquesta part dels horts queda integrada dins el domini directe de l’abadia: és la propietat en emfiteusi o de senyoria. En l’època medieval els horts eren coneguts com l’horta de Sant Pere. Apareixen sovint compres, vendes i establiments en la documentació medieval. Qualsevol propietari pagava un cens al monestir en reconeixement de la seva senyoria. Sovint es troben capbreus sobre aquestes propietats monacals. Sembla que a partir de 1835, amb la desamortització de Mendizábal, haurien passat a mans particulars i així han restat fins avui en dia.
L’Ajuntament de Besalú vol fer un reconeixement públic a tota la gent que actualment cuida i manté els horts de Besalú. A tots els que fan possible el seu bon estat de conservació, el nostre sincer agraïment.
