Besalú acull durant Setmana Santa de forma bianual els millors ferrers i forjadors dels Països Catalans, sota l’organització de l’Associació Acunç, Recerca i Divulgació. Fornals, espurnes de foc i cop de martell damunt les encluses són els protagonistes d’aquesta singular fira que, a més de ser un espai en el qual podem gaudir de demostracions en directe dels mencionats mestres artesans, podem gaudir també d’una excepcional mostra de peces d’art elaborades amb ferro, de les quals en són autors ferrers de diversos països del món.
Descripció i informació detallada
Els oficis de ferro i foc abraçaven a més del propi de ferrer, altres especialitats com el ferrador o manescal, el forjador (fa servir la forja del metall al foc i de les seves mans sorgeixen cremalls o calemàstecs, penells, trespeus, teieres, i llums de ganxo… ), el manyà o serraller (fa panys, forrellats, baldes i altres objectes de ferro com reixes, llangardaixos, poms, balcons, frontisses, picaportes…), el ferrer d’obra negra o de tall (fabrica eines de tall i utillatge agrícola), el ganiveter, el daguer o espaser (forja, adoba o ven ganivets, dagues o espases), el clavetaire (fabrica claus), el picador de llima (trempa i efectua les passades abrasives de les llimes)…
La ferreria és l’obrador del ferrer. Per la importància de l’ofici com a auxiliar de les més diverses activitats, les ferreries havien estat tradicionalment un important centre de reunió. A Catalunya, les primeres referències documentals a artesans que treballen el ferro les trobem al segle IX relacionades amb les fargues pirinenques, malgrat el treball del ferro es remunta a períodes molt més antics.
El òxids de ferro, malgrat ser molt abundants a la natura, necessiten per obtenir ferro un alt grau de desenvolupament de la tecnologia dels forns. Per això foren els darrers d’incorporar-se a la metal·lúrgia.
Els primers forns d’extreure ferro eren similars als primitius del coure. La temperatura a la cambra de combustió, en la qual es barrejava el mineral i el carbó vegetal, s’aproximava als 1.200º que és el límit que es pot assolir amb la utilització del carbó de llenya o vegetal amb el suport de ventilació o introducció d’aire a pressió dins la cambra amb manxes i toveres.
El ferro resultant era un ferro dolç, en estat sòlid ja que el ferro es fon a 1536º, amb una gran quantitat d’escòria, que es depurava posteriorment amb la forja en calent fins aconseguir un lingot de ferro, una mena de pasta mal·leable.
Aquí intervenien els ferrers, els quals amb el martelleig i les aplicacions de temperatura del ferro verge o dolç, relativament tou i deformable, arribaven a obtenir un ferro dur i flexible.
El ferro verge aplicat a la fornal pren carboni de les brases, convertint-se en un acer. Si l’acer forjat al roig es deixa refredar a temperatura ambient és l’acer normalitzat; en refredar-se s’ha format la perlita, un component que el dota de duresa.
En canvi, si ha estat escalfat fins 900º -roig cirera- i es refreda bruscament en aigua, es forma martensita, que li confereix duresa i elasticitat, obtenint l’acer trempat, un acer però amb una certa fragilitat. Per superar la fragilitat i assolir un acer dur, tenaç i resistent cal reescalfar la peça al roig naixent i deixar-la refredar lentament a temperatura ambient, i obtenim acer revingut.
Aquest procés de domini del ferro fou lent i progressiu. La utilització de l’acer trempat no fou comú fins l’Edat Mitjana. Els instruments tallants o contundents (ganivets, tisores, espases…) es feien forjant una barra de ferro dolç a base d’enclusa i martell, escalfant el ferro poc a poc. Fins a finals de l’Edat Mitjana no es va introduir el forn siderúrgic que permetia fondre el ferro i obtenir objectes de ferro colat.
El ferrer ha de saber el punt en què el ferro es comença a refredar per tornar-lo a portar a la fornal a caldejar, i ha de saber donar els cops justos i precisos en el metall posat damunt l’enclusa, i saber emprar les tenalles per estirar-lo o recargolar-lo i emprar el tallant per a tallar-lo i la llima per a rebaixar-lo, per després, amb el punxó de pics o amb el punxó tallant i amb el cisell, anar-li traçant dibuixos tenint la peça subjecta en el cargol. I encara ha de saber manejar la serra i el trepant de broc i la tribanella o barrina que serveix per a foradar. I ha de saber manejar les tisores quan és qüestió de tallar ferros de poc gruix.
Una de les tècniques bàsiques del ferrer i que el qualifica com un bon professional, és saber soldar. Per això cal escalfar els dos extrems d’una barra fins que estiguin roents i llancin guspires; després es martellegen els extrems amb rapidesa i força. Si no s’aconsegueix escalfar els extrems adequadament aquests no es soldaran i uniran correctament; en canvi si s’escalfen massa únicament aconseguirem cremar-los.
L’ofici de ferrer formava part de la confraria de Sant Eloi o dels Elois, que reunia diferents oficis especialitzats en el treball del ferro, anomenats també oficis de foc.
I ja se sap com diu el refrany, ofici de foc, molta feina i guany poc o aquells altres que diuen, ofici de foc, feina de mussol; surt el que surt i el foc fa el que vol.
Web.